RIURALOGIA

2011-10-20T02:59:00.001-07:00

Els alumnes del col.legi Pare Català, de Benimaclet, treballen el tema dels riuraus. Això significa que la riuralogia té futur.

Etimologia del mot RIURAU/RIRAU/RISAU

2011-03-28T01:58:00.000-07:00

(Del llibre Els riuraus valencians Ed.Oc-Valéncia, 2011) Com el parlar de la Marina no té el so de la ‘ü’ que els autòctons escoltaven als provençals i que, per tant, sonava estrany, en adaptar-lo a la fonètica valenciana, es va transformar en el diftong ‘iu’. Excepte en dos pobles, un d’ells amb peculiaritats fonètiques ben especials com és Gata de Gorgos. Allí no es diftongà; la ‘ü’ sinó que aquella rara ‘i’ es convertí simplement en una ‘i’, però, a la valenciana, en canvi, la consonant que la seguix també es transformà i esdevingué /z/. Com és sabut, a Gata es pronuncia [rizau]. Parcent. Els parcentins són els que més s’aproximen a la pronunciació que respon a l’etimologia que defenem, procedent de ‘rürau’: rirau, diuen exactament a Parcent. “Jo visc a un rirau”, va ser la primera frase que vam sentir pronunciar a un parcentí. Per tant, riurau, risau, rirau, són les tres formes de pronunciar el mot que, segons entenem, procedix de l’adjectiu provençal rüral. La forma de Parcent és la que més corrobora la nostra proposta. Voldríem trobar documentació escrita que avalara la nostra hipòtesi, pero ja hem desistit pràcticament de trobar-ne. La paraula va començar a escriure’s en castellà en l'informe Fabián y Fuero, i després per Madoz, amb aquella grafia aberrant, i, per tant, els documents que puguem trobar difícilment podran servir per a demostrar allò que volem. En tot cas, podem dir que la grafia podria anar a pitjor, si no fóra per la reivindicació que estem fent des de l’Associació Riuraus Vius. Considerem que és millor fiar-nos de la documentació oral, i la pronunciació de Parcent entenem que és concloent. Parem atenció, en canvi, al document oficial de la Comissió Territorial d’Urbanisme, 10-4-1991, on es fa defensa dels ‘riraus’ de Parcent, amb la grafia següent: “Los rius-raos que se restauren...” Havíem vist Riu-Rau, riu-rau, Riu-rau, i en el poble on pronuncien ‘rirau’ -al nostre entendre, la pronunciació més acostada a l’etimologia- escriuen “rius-raos”. Per tant, entenem que tenim prou demostracions que el camí no és la paraula escrita. I subratllem, quant a la ‘ü’, encara que la major part de la comarca l’ha diftongada, ‘iu’, en dos pobles, Gata i Parcent, no ho han fet, i es pronuncia ‘i’. Els habitants de la Marina Alta solem pronunciar el mot riurau amb total normalitat, pero, als forasters els costa. Pronunciar una ròtica vibrant a començament de paraula i una ròtica bategant enmig, resulta difícil, es veu que; probablement per això, apareix la forma aliena i aberrant de ‘riu-rau’, captada per oïdes castellanes, que es va grafiar així tant en L’Informe Fabián y Fuero com en el diccionari de Madoz, ambdós forasters i de parla castellana, pero que no registra cap diccionari així actualment i que, per tant, hem d’evitar a tota ultrança. Com ja hem dit, Corominas, citant Nicolau Primitiu que postulava la pronúncia de r simple interna, diu que “té raó”. [1] El parlar de Gata de Gorgos, la segona consonant dificultosa, no la fa /r/: bategant-alveolar-sonora, sinó /z/: fricativa-alveolar-sonora. Tota la comarca compartix els altres dos trets: l’alveolar i el sonor. Gata, darrere del so vocàlic /i/ , adaptat de l’original /ü/, adopta el fricatiu /z/; la comarca, darrere del diftong ‘iu’, adaptat de l’original /ü/, adopta el bategant /r/. Tota la comarca pronuncia el so vibrant en la primera consonant ‘rr’. Ningú pronuncia, en tota la comarca, el so vibrant en la segona consonant que s’articula ‘r’ o ‘z’: rürau passa a ser, lògicament, ‘riurau’/ ‘risau’/ ‘rirau’; no mai ‘riu-rau’. Per tant, Si Nicolau Primitiu, Joan Corominas, tots els diccionaris i tots els parlants de la Marina pronunciem, i ara ja també escrivim, riurau, amb r simple interna, és clar com han de ser la grafia i la pronúncia. No cal aclarir que si els diccionaris i enciclopèdies grafien la paraula ‘riurau’, i no cap altra forma, és perqué és la més extesa per la comarca; la més fidel a l’etimologia, probablement, és la de Parcent, ‘rirau’, fins ara ignorada. I, seguint la mateixa etimologia, la pronúncia gatera també està justificada. Es tracta, simplement, de tres formes d’adaptació, del mot nouvingut, al parlar valencià. [1] Corominas, Joan Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana

2011-02-20T01:47:00.001-08:00

Intervenció del senyor President de la Fundació CIRNE.

IV ANIVERSARI RIURAUS VIUS

Enguany, la festa d’aniversari de la nostra associació s’ha celebrat també a Jesús Pobre, però fora de la nostra seu, com veníem fent en anys anteriors. Ha sigut el Gran Riurau del Senyor de Benissadeví el que ha protagonitzat l’esdeveniment, cosa que ha permés que pogueren assistir més persones, en ser un espai obert.
El Soci d’Honor 2011 ha recaigut en la Fundació CIRNE de Xàbia, per l’exposició sobre la pansa i la publicació que l’ha acompanyada, on es fa l’estudi dels riuraus, la pansa i la seua projecció internacional.
Un vídeo sobre l’escaldà, elaborat per la Fundació, va ser exhibit al públic que el va rebre amb gran atenció.

El matí es va cloure amb la ballada de les Danses de Jesús Pobre, recuperades per a l’ocasió.
El Celler de la Marina ens va oferir un tast de vins Casta Diva que du un logo amb la figura d’un riurau.

2011-02-16T07:26:00.000-08:00

ELS RIURAUS VALENCIANS

Dissabte dia 5 de febrer 2011 a les 19h es va presentar el llibre ELS RIURAUS VALENCIANS. L’acte va tindre lloc a Gata de Gorgos a la cambra d’El Celler de la Marina. Un tast de bons vins de moscatell i diverses delicatessen preparades ad hoc van completar l’acte.
Al llibre ELS RIURAUS VALENCIANS, edificis únics al món, apareix imprés per primera volta el nom RIURALOGIA com la disciplina d’estudi dels riuraus. Per primera volta també els emblemàtics edificis són proposats, i oferits, com objecte d’estudi científic.
La portada és una fotografia de Toni Català que inaugura una nova era respecte al tractament fotogràfic dels riuraus. Toni Català no fa una foto descriptiva, usa un riurau per a la creació artística. El títol: ‘L’escaldà de nit’. Altres fotògrafs, amb capacitat creativa i artística, han començat també a tractar els riuraus com a objectes suggeridors d’art.

Gran Riurau del Senyor de Benissadeví

2010-10-14T01:47:00.000-07:00

GRAN RIURAU DEL SENYOR DE BENISSADEVÍ

A l’EATIM de Jesús Pobre es troba un dels riuraus més importants de la comarca, el Gran Riurau del Senyor de Benissadeví, conegut en llenguatge informal com ‘del senyoret’. Va estar diversos anys en estat de ruïna, però les accions reivindicatives de l’associació Riuraus Vius, el ‘Plan E’ i la voluntat de l’EATIM van aconseguir salvar-lo de la desaparició imminent que l’amenaçava.
Es tracta d’un edifici exempt, té deu ulls a doble cara, o siga que és un riurau de dos crugies, orientat nord-sud. Al voltant tenia el sequer, espai que actualment és zona d’esplai, però que exercix de sequer en el període que s’escalda, a finals d’agost. El fornet d’escaldar, que havia desaparegut, ha sigut construït de nou. Al costat té una zona verda de pins amb la qual forma un conjunt esplèndid.
Podria ser un dels primers que van aparéixer a la comarca el segle XVIII, segons alguns indicis de la cronologia de les fàbriques. Encara que les dades més fidedignes de la seua construcció el situen a mitjan segle XIX, amb un parell de remodelacions posteriors, una a començaments del segle XX i una altra, el darrer terç del mateix segle. Recent rehabilitat, la inauguració oficial va tindre lloc el 25 d’abril de 2010. A partir de la qual, s’ha convertit en un potent espai de dinamització cultural. El mes d’agost acull les festes en honor de Ben al-Labbana, i diverses activitats més, entre les quals destaquen les bodes i diversos actes civils, que hi han trobat el lloc més escaient per a celebrar-se. El Dia Gran de les festes és el de l’escaldà, la qual dóna el sentit més important a la recuperació: convertir el raïm en pansa. Un riurau és viu mentre complix el seu objectiu principal: escaldar.
Entre l’Ajuntament i l’església, forma un punt central del triangle que aglomera la vida de l’esplai diari, dels actes cívics i dels esdeveniments culturals més importants de la població.

Benissadeví, 2010.

EL RIURAU DE BENICÀSSIM

2009-12-24T10:37:00.001-08:00

La Marina Alta és la comarca on s'acumulen més riuraus, encara ara que n'han desaparegut molts. Pero, els emblemàtics edificis valencians ho són amb tota l'extensió de la paraula perque cobrixen totes les comarques costaneres valencianes de sud a nord: Marina Baix, Marina Alta, la Safor, la Vall d'Albaida, La Ribera, l'Horta Nord... A Massarrojos hi ha el més gran i millor conservat de tots els que tenim: el Gran Riurau del Mas del Fondo. Pero, la nostra investigació de les localitzacions dels riuraus ens ha dut al més septentrional de tots, el qual es troba a Benicàssim, al nord de Castelló de la Plana. Benicàssim és un lloc on es va cultivar molt de raïm de moscatell, i encara se'n cultiva, pero només en finques menudes i per a consum casolà. Record de l'època daurada de la pansa, Benicàssim guarda encara un riurau, encaixat, ofegat per l'autopista, i en estat de ruïna, pero allí es troba, fidel testimoni d'un passat comercial valencià esplendorós. Hi ha alguna possibilitat de recuperar-lo? Fem una crida a arqueòlegs, historiadors, amants de la cultura tradicional, i a tots aquells que tenen sensibilitat per a entendre que els monuments, de la classe que siguen, no poden, no haurien de desaparéixer; són, si més no, testimonis del passat, i, si parlem de riuraus, n'hi ha alguns, bellíssims ¿A l'Ajuntament de Benicàssim no li interessa restaurar el riurau i, ja que es veu perfectament des de l'autopispa, oferir a la sensibilitat dels viatgers un monument en condicions dignes?

QUI ERA N'ARNAUDA?

2009-08-24T02:11:00.000-07:00

Lluís FORNÉS

Xàbia ha traslocat, i per tant, ha salvat el Gran Riurau d’Arnauda que estava a punt de desaparéixer. És just dir que la salvació del riurau s’ha fet gràcies a la intervenció de l’Ajuntament i la col.laboració de la família Català que era la propietària. També ha influït el factor sort, en el sentit que el Pla E de Zapatero va arribar en el moment just, en el qual tots estàvem buscant solucions econòmiques per a salvar-lo. (Val més arribar a temps que córrer tot lo dia).
Qui era n’Arnauda? Xàbia és el zenit dels riuraus, com diu Coromines. Sembla que allà es va originar el focus que va escampar per tota la comarca i el país les nostres construccions més típiques. I ara, que hem salvat un dels millors monuments que té Xàbia, és just preguntar-se qui va començar a construir els primers riuraus. Qui va construir els més grans i espectaculars. Qui va iniciar aquella època que tants beneficis va donar a l’economia valenciana. Per qué en la comarca s’han creat antropònims que duen el mot riurau i en les comarques veïnes, topònims. I tantes preguntes que queden en l’aire.
Qui era n’Arnauda? La matriarca d’una família acomodada que es va dedicar a l’elaboració de la pansa a Xàbia? I dic matriarca perque, Arnauda és el femení d’Arnaud, nom provençal que en castellà es diu Arnaldo i en el valencià actual perd la ‘d’, Arnau. Quina relació hi ha entre eixe nom provençal i la resta dels provençals que vingueren a la comarca els segles XVIII i XIX? Em referisc als Morant, Chabàs (forma nordoccitana del nostre cabàs), Merle, etc. Deixe la investigació oberta als erudits locals.
Quan l’associació Riuraus Vius va fer la primera visita al Gran Riurau d’Arnauda, en el seu emplaçament primigeni, vam quedar bocabadats en contemplar la meravella de construcció que teníem davant. Coneixedors del perill d’enderroc imminent, vam posar en marxa tots els mecanismes que teníem a l’abast. Pero, no sabíem que la salvació podia resultar tan ràpida. Ara donem les gràcies als qui l’han feta possible i felicitem l’Ajuntament i el poble de Xàbia per haver sabut conservar un monument tan emblemàtic. Acabe, pero el dubte continua: Qui era n’Arnauda?

ELS RIURAUS D'ORBA

2009-08-11T10:43:00.000-07:00

ELS RIURAUS D'ORBA
(Extracte)
Salvador Sendra i Perelló

El terme municipal d'Orba ha estat explotat quasi sempre des d'una perspectiva industrial. Si prenim com a referència l'època del conreu de la seda, la part baixa del terme, la zona coneguda com els Plans, fou destinada al cultiu de la morera amb la finalitat d'alimentar els cucs que donen la seda. D'aquesta època encara romanen dues petjades arquitectòniques: l'assut del Gironà i l'aqüeducte conegut com la Passera. El primer es troba en la part del riu anomenat el Mal Pas, mentre que el segon ho està en el barranc a què dóna el nom: el barranc de la Passera o de Fontilles. La canalització de l'aigua cavallera per a regar les moreres dels Plans era la finalitat d'ambdues infraestructures i, de pas, es posava en producció tota aquesta zona fèrtil que abans era terra de mans mortes. Estem parlant de S.XVIII, poc després de la desamortització.
Una vegada constatada la decadència d'aquesta indústria, el terme hagué de canviar també de cultius perquè les moreres tenien una funció més bé limitada. S'inicià l'època de la pansa a Orba i la vinya substituí la morera en la zona esmentada abans. En relativament poc temps, si el comparem amb el cultiu d'altres plantes, la vinya començà a produir. Els propietaris de la terra eren els senyorets, antics liberals que compraren lots de terra en les desamortitzacions i que més prompte que tard agafaren els vicis dels nobles. Ells també disposaven de grans riuraus en què conrear el raïm i de mà d'obra local i barata. A més d'aquests terratinents, estaven els xicotets propietaris locals que solien disposar de les terres més altes, els bancals, i de les més arrimades al poble, les hortes. Les primeres, tot i mantenir els arbres de secà, conrearen també la vinya per ser aquesta compatible amb els anteriors cultius
A més de les explicacions donades abans, també és important explicar que, a Orba, hi havien un gran nombre de terrisseries i forns de calç que utilitzaven per a la seua tasca productiva la llenya de les muntanyes i l'argila d'algunes extraccions locals. A fi de comptes, el que vinc a dir és que el terme estava molt explotat i optimitzat el seu rendiment, així com que hi havia una important i creixent xicoteta burgesia rural que no arribava a enriquir-se però que treballava les seues terres o les seues empreses.
Una vegada introduït el tema, el que cal afegir és que, en l'època daurada de la pansa, els xicotets propietaris se n'adonaren que el negoci era clar perquè els anglesos pagaven bé el producte. Mentre que els senyorets disposaven de les grans superfícies de terreny, la resta de ciutadans cultivaven els ja esmentats bancals i, fins i tot algunes hortetes.
El terme d'Orba aviat s'emplenà de riuraus, la majoria d'ells xicotets, fins al punt que segurament hi hagueren més de dos-cents. En algunes zones del poble, la densitat fou tal que semblaven barris perifèrics: Assagador, Trullent, Massils, les Eres... Quasi totes les famílies del poble disposaven d'algun riurau. Per les aglomeracions es pot afirmar que la superfície de cultiu que hi havia al voltant del riurau no era suficient per nodrir la caldera d'escaldar. El riurau es reduïa a l'edifici, l'era, el fornet d'escaldar i la cisterna o el pou, tot i que hi havien molts sequers que compartien alguns d'aquests elements amb el veïnat. La vinya es cultivava en els bancals i es transportava amb l'ase fins l'era. D'ases hi havien molts perquè treballaven tot l'any en el transport de la llenya per a les teuleres i els forns de calç, llaurant les foies, transportant el raïm, etc. La tasca als riuraus també es compartia, com les infraestructures. La gran quantitat de xicotets propietaris i la densitat de les infraestructures, moltes vegades compartides, comportà que les tasques de la pansa es realitzares en comú, amb l'ajuda del veïnat i dels parents.

Tot i que les explicacions sobre aquesta part de la història del meu poble semblen tenir un fil argumental i una raó de ser, encara em sorprén veure la quantitat de riuraus que poblen alguns indrets del terme. Facilment, si ens aturàrem a comptar els sequers que hi ha al voltant de l'Assagador de l'Aspre, ens sorprendriem de la seua densitat; podríem parlar fàcilment de més de vint riuraus en una superfície de tres-cents metres quadrats (aquesta apreciació no coincideix amb el nombre de riuraus perquè n'hi havien molts d'agrupats, de dos o més propietaris, ja que la superfície de les parcel·les era molt xicoteta), cosa que no lleva que, al voltant d'Orbeta, zona pegada a l'anterior, se'n puguen comptabilitzar uns altres tants. Aquests, en l'actualitat, per la seua ubicació, o estan enderrocats o transformats en cases de camp o xalets. També, en la zona coneguda com les Eres, la densitat dels riuraus és enorme i el cas és semblant a l'anterior. A la zona del Trullent també m'han dit els majors del poble que hi havien molts sequers, però aquests estan quasi desapareguts, i així successivament.
Per explicar aquesta peculiaritat em veig obligat a fer ser servir unes hipòtesis relacionades amb la meua tasca de catalogació per a Riuraus Vius. Sols donant per vàlida l'anterior explicació sobre la plantació de les vinyes, la propietat de la terra i les característiques de la indústria local, totes tres suficientment documentades per l'historiador local Francisco Caravaca Dasí i provades amb les restes materials, és de l'única manera que em puc atrevir en la recerca de les explicacions posteriors.

La profunditat dels immobles també oscil·lava entre tres metres quaranta i quatre metres: una navada. Encara que aquest detall no és representatiu de res, si que ho és que tots ells foren a una sola cara. També, les parets frontals i posteriors eren de pedra, mentre que les laterals de vegades eren de rajoles o de pedres planes blanetes típiques de la terra calcària (tap). Quan aquestes s'ensorraven es recontruïren amb rajoles foradades modernes. Tots els riuraus tenien també la mateixa volada boniqueta de rajoles que adornaven l'eixida de les teules i protegien les portes de la pluja.

CONCLUSIONS
Partint des de la realitat històrica dels segles XVIII i XIX a Orba i des de l'estudi els edificis i de l'anàlisi del paissatge del terme municipal, em puc aventurar a extraure les següents conclusions:
-L'evident industrialització del camp a Orba passà pel canvi del conreu de la morera a la plantació de la vinya.
-La urbanització del camp de meitat del S.XIX fou sobtada perquè hi ha molt poques cases de camp anteriors al riurau. La població, des de l'expulsió del moriscos i el consegüent despoblament d'algunes pedanies, va tendir a agrupar-se en el nucli urbà.
-De sobte, amb la plantació de les vinyes a la meitat del S.XIX, els nuclis urbans s'envoltaren de desenes de riuraus.
-La possessió de la terra era desigual: les grans superfícies dels plans eren dels senyorets mentre que les foies i les hortes eren de la resta de ciutadans del poble.
-La gran quantitat de riuraus només es pot entendre perquè gairebé totes les famílies del poble en tenien un.
-Les constants contructives en els edificis es deuen a la especialització de la mà d'obra i a la utilització de materials autòctons. Cal recordar la gran quantitat de terrisseries i de forns de calç del municipi i la importància de l'estalvi en la seua construcció per a les famílies propietàries.
-Amb el canvi d'ús del riurau, després de l'època de la pansa, l'edifici esdevingué inútil. La seua transformació en casa de camp o en magatzem agrícola comportà, en tots ells, emprendre el mateix tipus d'obres. L'extrema especialització industrial del riurau i la seua ubicació no deixà altra alternativa.
-La construcció de la primera planta es realitzà sobre el mateix riurau, com es pot observar en la prolongació dels pilars i les parets. L'escassa grandària de les parcel·les on s'ubiquen, totes properes al poble, comportà la divisió de les propietats, ja xicotetes, en altres més menudes encara. L'ampliació d'aquests immobles, per tant, només es podia fer cap amunt. El riurau pròpiament dit no podia mantenir-se perquè no aprofitava per a res més, ni tan sols com a porxe. També cal analitzar l'escàs poder adquisitiu dels propietaris, que no tenien encara la cultura de l'oci.
-L'anàlisi del paissatge ens permet interpretar l'existència, llavors, d'una mà d'obra autònoma rural que afectava a quasi totes les famílies del poble.
-De la fi d'aquesta època romanen encara les fàbriques de bosses de mà, que tenen el seu inici en la construcció de les caixetes per a l'envasament de la pansa per enviar-la a l'Anglaterra des del port de Dénia (Moll de la Pansa). De la fusta i la llata passaren a la llata sola i després a la pell i als productes sintètics.
-També fou una empenta important per a les terrisseries del poble i per als transportistes, a més dels constructors i les indústries associades a aquesta activitat, com eren la fabricació dels canyissos, dels objectes de coure, dels carros, i altres moltes.
-Una vegada superada aquesta època, el camp passà a conrear el secà, algunes vegades ja alternat amb la vinya, mentre que els riuraus anaren abandonant-se fins a l'ús dels immobles com a cases de camp, canvi que comportà la transformació total o fins i tot l'enderroc dels edificis. Les zones on hi havien més riuraus són avui les més urbanitzades. Els propietaris que optaren per seguir amb el conreu de la pansa (que van ser precisament els grans terratinents locals), ja canviaren aquesta activitat a la meitat del S. XX per la del cultiu de la taronja.

ETNOGRAFIA

2009-05-24T03:40:00.000-07:00

CANÇONS DE RIURAUS I PANSA.

Iniciem un nou espai de recerca. Estem convençuts que encara hi ha més cançons tradicionals que parlen de riuraus i pansa, i esperem que aniran apareixent. Moltes gràcies a l'historiador Vicent Canet que ha col.laborat en l'aportació de les lletres.

GOIG A LA PANSA

Del mecanoscrit inèdit Raïm, vi pansa de ceps i parres a Oliva de Doménec Morell Fullana. Oliva 2007

Cançó romanç de Goig a la pansa. Aquestes cançons es cantaven en les magatzems de treballar la pansa a Oliva. Era una cançó lenta, una de les treballadores en més ritme i més veu, solia recitar la cançó i el conjunt del magatzem entonava eixe ritme de repetir la mateixa estrofa com una lletania .
La cançó detalla el treball de la pansa i els problemes que hi ha en dit comerç i altres.
Les cançons acompanyaven els treballs monòtons, de moltes hores, en aquell temps, com era despeçonar la pansa, encaixar i altres. Les cançons feien oblidar les penes i així el temps passava millor.

La pansa es una collita,
molt rica i bona es veu,
però com tot necessita,
de la protecció de Déu.
Acudim en confiança,
demanant sense parar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Es treballa en quant cap
i costa un ull de la cara.
Més no mos calfen el cap,
que mateix abans que ara.
La cosa que val i es bona,
és precís que ha de costar.

Qui hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Caseta riurau i sequer;
Canyissos, bous i cabassos,
Fornet, caldera i cendrer;
cassa, lleixiu, més cabassos
Tot això es lo precís,
per a la pansa assecar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

La Marina i Marquesat,
estan pobres com les rates,
deute que els bancs han quebrat,
per culpa de uns i altres,
i sols manca ja la pansa,
que acabarà d’ abaixar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Com eren cases de crèdit,
i vingueren roïns anys,
la pansa no tingué mèrit,
en els països estranys,
bancs comerç i colliters,
se varen arruïnar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Hui tot lo món especula,
i el comerç que és el primer,
com creu que pa tot té butla,
va explotant al colliter;
no té, puix, més remei este
que haver-se de subjectar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Sols la unió fa la força
deu buscar el llaurador;
unit ja no hi ha qui el torça
i ho passarà molt millor
assegurant son pervindre,
penyora de benestar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Alguns esperen encara,
que la pansa com el vi,
se vendran millor que ara;
més això no serà així.
Si no fallen en los punts,
a on solen molt abordar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

I la raó es prou senzilla,
puix té pansa qualsevol
i aquell que primer la pilla
la compra i la ven com vol,
amollant-se el qui fa tard
per que el pato sol pagar

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Colliters de vi i de pansa;
hi ha que els costen suors
No passen la contra dansa
d’estar més temps dividits,
si ho volen passar millor.
I ara toca demanar

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

El luxe hui tan en voga
deu ser també a reprimir,
puix per més que el dir colla,
allí on s’empenye en seguir,
tots acaben com Camot,
quan no anant a captar.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Per a vendre bé la pansa,
tots a Déu devem pregar,
que en los mercats tinga eixida,
i es pague a un preu regular.

Que hi hague prou moscatell i bon temps per a escaldar.

Les panseres
Cançó o romanç més alegre i en més ritme, on ja no repetien els treballadors de la magatzem. També detalla part de la vida de la comarca on en eixa època es feia pansa.

Xiques, afanyeu-se,
que el vapor se’n va.
Si tardeu, la pansa
no s’embarcarà.

Com sol ensucrar-se
estant en la cambra,
convé a l’estranger,
quan millor, portar-la.

Ompliu bé les caixes
i per la carà,
trieu la més grossa,
pa fer la tongà

La pansa de sol
mateix que escaldà
pa que es venga bé
deu ser presentà.

Hui en dia la vista,
més que tot es mirà,
i a la que no en té
tan sols ningú es gira.

Els astuts anglesos
i els americans
allí se la mengen
a bocins molt grans.

Si en caixons la veuen
en gust arreglada,
no tenen prou llengua,
per a remuntar-la.

Aire puix fadrines,
poseu ull i manya
per a encaixar
com se deu la pansa.

Canteu-li cançons
a eixa fruita sana.
Que dóna plaer
i se menja en gana.

Alceu també a Déu
Una ardent pregaria
que si el cos s’alegra
encara més l’ànima.

I al vindre les fires
en eixa comarca
diners p’a aixovar
ne tindreu a manta.

ARQUEOLOGIA INDUSTRIAL

2009-05-21T02:17:00.000-07:00

Resta conservada d'un pilar

LA CASA DELS PILARS

Josep MARQUÉS

"Pedreguer, la Casa del Pilars està rodejada de riuraus"

J. Coromines

La Casa dels Pilars era una casa de camp emblemàtica del terme de Pedreguer, situada en la partida del Montroig, a tocar de la carretera general. Aquesta gran casa, avui pràcticament desapareguda, encara forma part de la memòria col·lectiva de molta gent de Pedreguer i és recordada tant per les seves dimensions com per la seva bellesa.

A més a més, cal recordar que Coromines l’anomena quan fa referència al mot riurau: “... i a Xàbia, on hi ha el zenit dels riuraus; a Pedreguer (on p. ex. la Casa dels Pilars està rodejada de riuraus”). [1]Aquesta característica tan singular nosaltres no l’hem poguda corroborar, ni amb les nostres investigacions, ni amb les nostres observacions, per tant, en aquest article només pretenem fer un esbós del que realment va ser la Casa del Pilars.

La Casa dels Pilars rebia el seu nom per l’espectacular entrada exterior que tenia de huit o deu pilars de pedra tosca que anaven de la carretera general a un dels dos ulls del riurau, orientats al sud, que precedien l’entrada principal de la casa. Sobre els grans pilars de tosca hi havia uns ferros que els comunicaven per la part superior la qual, a l’estiu, es cobria amb el verd de les parres i les plantes enfiladisses, donant a l’habitatge aquella majestuositat senyorial que la va fer famosa.

Els pilars d’aquesta entrada eren de pedra tosca, treballada amb molt bella factura. Tenien un basament quadrangular i un fust circular, és a dir, com una combinació de pilar i columna. Cal dir que aquestos pilars tenien unes grans dimensions; la part del basament tenia una amplària de 38cm. i la part del fust un diàmetre de 34cm. Açò s’ha pogut verificar ja que s’ha conservat part d’un pilar original (V. foto).

Per altra banda, la casa rural era igualment impressionant. Era un habitatge de grans dimensions i morfologia quadrangular. En la part frontal estava el riurau en la planta baixa; la cambra estava situada, com és habitual, al primer pis. En la part de darrere estava l’estufa de secar pansa i el corral. El riurau estava integrat en l’estructura de l’edifici i donava accés a l’entrada principal de la casa. El riurau devia tindre unes dimensions mitjanes (aproximadament una navada) i estava cobert per la cambra. En la seva part frontal (orientada al sud) tenia dos ulls, i uns altres dos donaven, un a l’est i l’altre a l’oest. Els pilars del riurau eren de maçoneria, igual que les parets i els ulls devien estar construïts en arcs carpanells de tosca, detall que la persona informant no acaba de recordar amb nitidesa.

També cal fer esment del conjunt funcional de la pansa, que envoltava tot l’immoble i era molt important. Encara es poden observar, molt deteriorats, certs elements destacables com l’estufa de secar pansa, la cisterna, el safareig i l’era o sequer, però ja ha desaparegut el fornet d’escaldar. També s’ha conservat l’estructura d’un fornet de coure pa, annex en lateral oest de l’edifici.

El primer propietari de la Casa dels Pilars i constructor de l’habitatge, va ser un terratinent originari de Benissa del qual no tenim més dades. Després se la va quedar Pasqual Noguera, de Pedreguer, que va continuar l’explotació de la finca. Més tard, es reunien a fer pansa cada estiu els tres fills hereus del propietari de Pedreguer: Pedro, Pepe i Maria, els quals seguiren conreant els camps de vinya de moscatell que hi havia al voltant de la finca. Cada família ocupava una part de l’habitatge, cambra i riurau inclosos, per a dormir en les nits d’estiu, mentre s’ocupaven de l’elaboració de la pansa, segons informació facilitada per Pasqual Noguera Fornés, un dels néts del comprador de Pedreguer, fill de Pedro.

Pel que fa a l’antiguitat de la casa no és clara, segons les fonts orals a les quals hem tingut accés. No obstant, deduïm que com no tenia elements defensius ni estava fortificada, com moltes de les “cases fortes” que trobem en la Marina Alta datades majoritàriament entre els segles XVI i XVII, aquesta casa de camp podria estar relacionada amb els inicis de l’explotació intensiva de la pansa en la Marina Alta, és a dir, la segona meitat del segle XVIII.

La Casa dels Pilars va rebre cada estiu als propietaris i va produir pansa fins els anys seixanta. La davallada de la producció va produir l’abandonament i, finalment, les inclemències del temps i la manca de reparacions produïren el seu enderrocament progressiu. No se sap res, actualment, de la destinació que han tingut les belles columnes que li donaren nom, de les quals només n’hem pogut fotografiar una, o, millor dit, un tros amb basa i fust que encara es conserva in situ, el qual hem tingut la sort de trobar i, a partir d’ell especialment, però també de la resta d’elements que hem ressenyat, iniciar unes notes d’arqueologia industrial referides a la singular i mítica Casa dels Pilars, intentant així rememorar allò que va ser, i alhora, recuperar per a la memòria històrica una de les èpoques més creatives, productives i esplendoroses que hem tingut els valencians, la de la cultura dels riuraus.

[1] COROMINES, J. Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua catalana, vol. VII, p. 36. Ed. Curial, Edicions Catalanes i “La Caixa", Barcelona, 1987

Antroponímia i toponímia

2009-05-18T06:39:00.000-07:00

Convidem a tots aquells i aquelles interessats en el tema dels riuraus a fer una anàlisi exhaustiva en els seus llocs d'origen i comprovar quants topònims i/o antropònims hi ha en el poble i terme on viuen, o en altres que coneixen, i comencen a recopilar dades. Necessitem tindre una relació completa de tots els topònims i els antropònims que han creat els riuraus. Sabem que en la Marina Alta hi ha antropònims i que en la Ribera hi ha topònims, però volem arribar a tindre fitxats la totalitat dels existents. També som conscients que el concepte 'riurau' en alguns llocs -Terrateig, Montixelvol, etc- no designa l'habitacle que coneixem normalment com un riurau, sinó que fa referència a d'altres coses: un descampat, un corral, una casa de camp -encara que no tinga riurau-. També ens seria de gran ajuda conéixer el significat exacte del mot riurau en les vostres localitats i termes. L'ajuda de tots i totes és imprescindible. I vos ho agraïm de bestreta.

RIURAULOGIA

2009-05-17T09:52:00.000-07:00

RIURALOGIA

La riuralogia és la ciència que estudia els riuraus.

Hui, dia 17 de maig de 2009, dia mundial d’Internet, en el qual celebrem que fa 20 anys que es va inventar la www, comencem un nou blog dedicat a un mot nou també, la riuralogia.

La riuralofília que darrerament ha aparegut en la societat valenciana ens ha dut a crear el concepte de riuralogia, ciencia multidisciplinar que ha de contindre al seu si diverses disciplines que han de ser les encarregades de l’estudi dels riuraus: història, arquitectura, agricultura, ecologia, filologia, toponímia, antroponímia, antropologia, sociologia, arqueologia industrial, literatura, etc.
Amb el nostre blog pretenem impulsar l’estudi dels riuraus valencians des de qualsevol prespectiva científica. Per tant, benvinguts tots els treballs que estiguen fets amb el rigor que cal els quals tenen obert el nostre blog per a la seua publicació.
El nostre objectiu general és la consecució d’un corpus que englobe tots els estudis científics que es puguen fer sobre els riuraus valencians des de la perspectiva de qualsevol disciplina que puga aportar nous coneixements.
El primer treball que ha començat a realitzar-se és el que ve impulsat per l’associació Riuraus Vius el qual pretén aconseguir elaborar un catàleg on hi haja tots els riuraus valencians, i un fitxatge exhaustiu de tots els edificis que encara queden i són susceptibles de restauració. Esperem que n’hi haja d’altres, i que diverses disciplines es posen prompte a servir el nostre objecte d’estudi en un espai de temps no massa llarg, els monuments valencians més emblemàtics s’ho mereixen. I ho necessiten per a la supervivència. És a dir, els valencians ho necessitem, si no volem perdre una part importantíssima del nostre patrimoni, de la nostra història, de la nostra personalitat col.lectiva.